Caixes dels records. Caixes dels tresors.

Caixes.  La proposta de l’Andrea sembla haver arribat a la nostra classe en el moment just. Portàvem uns dies parlant de caixes. L’Erik ens havia portat una que s’havia construït a casa. A dins hi guardava alguns objectes i semblava molt content de compartir amb nosaltres  el que havia fet. I nosaltres estàvem molt interessats en saber com l’havia fet , que hi guardava a dins,… Converses. Emocions. Idees. La Sarah de seguida ens  explica que  ella també té una a casa seva amb clau. En Roc i l’Evelyn s’hi engresquen a partir del que senten dir als seus companys, en parlen a l’hora de dinar i a la tarda proposen crear un espai de caixes i comencen a imaginar els materials, on el podríem ubicar,… Altres nens/es de la classe comencen a estar-hi interessats,… Sense saber que l’Andrea ja havia pensat i preparat la seva proposta setmanes enrere i ja ho havia parlat a la Universitat. Podríem dir que ha estat una coincidència  que s’ha donat per raons que se’ns escapen. Però també creiem que l’Andrea ha sabut entreveure i captar una necessitat  que estava en els nostres infants i que ha emergir en el moment exacte. Trobades.

Aquests dies hem gaudit d’aquesta experiència i entre el batibull de caixes amunt i avall volem compartir amb vosaltres com l’hem viscuda. Va de caixes.

IMG_6626

Caixes petites o grans, amb diferents volums , fetes amb diferents materials.  Un objecte quotidià que ens ofereix delimitar un espai i separar el que està a fora del que està a dins. I també ens permet una cosa molt important: guardar el que volem, el que estimem o no volem perdre; els nostres tresors, petits objectes que ens acompanyen durant un temps,… Nosaltres decidim , si els compartim o no. Petites decisions personals. El jo davant dels altres. La meva mirada i la mirada de l’altre.

Caixes que esdevenen espais personals en les nostres mans. Pensem. Sentim.  Triem.  I deixem que les mans facin  i  donin forma a allò que sorgeix del no-res. Les convertim en un objecte únic, personal. Un espai buit que pot contenir alguns moments de la nostra vida, sentiments, records, experiències,…

Quan els observem treballar fàcilment podem entreveure que mentre pinten, enganxen o decoren la seva caixa, hi són plenament. El seus pensaments, el seu cors i les seves mans treballen de manera coordinada fins convertir una humil caixa en una caixa de records. Els nostres petits tresors. Moments compartits.

Ha estat una activitat molt motivadora pels infants, tots volien explicar els seus objectes, els seus més estimats tresors, fotografies, peluixos, etc.

Havien d’explicar per què els havien escollit, quines emocions i sentiments els aportava aquests. I la resta gaudíem de les presentacions, ens escoltàvem els uns als altres i compartíem una bona estona, plena d’emocions.

                                               Andrea Mata, Verónica Febrero i Maribel Bodego

Anuncis

Mini mons

És com si

Durant les estones de joc simbòlic sento que els infants perden la noció del temps, és com si no hi fossin plenament. Potser si que hi són i potser més que mai, semblen jugar en un altre dimensió. És com una mena d’alternança entre un món real i un fantàstic. És com si poguessin accedir al seu petit món, al seu mini món:

“Me siento un poco especial. Es como si fuese el rey del mundo.”

(Ian, 7 anys)

01

Les paraules es como si fuese de l’Ian em fan pensar en la importància de tenir un espai on poder accedir a tot, a tot allò que d’una altra manera no hi podria accedir. Com també, em recorda que l’infant té clar el lloc on és i el como si fuese el permet accedir al seu món fantàstic, al seu ric món interior. Un món per explorar a través del joc, que permet l’infant identificar-se amb tot allò que brolla del propi joc. Un joc personal, singular, intransferible i ple d’emocions.

Cal dir, també, que durant el joc semblen aparèixer altres elements molt enriquidors i d’aprenentatge. L’expressió oral i fins i tot escrita; la comunicació a través d’un vocabulari específic; l’ús de la lògica, el càlcul, la mesura, la geometria; elements més espacials com la construcció, laberints, l’ordre, l’organització i l’estètica; l’hapticitat en la interacció entre el cos, les sensacions, les textures, els objectes i l’entorn; la cooperació, l’autogestió del temps, l’autocontrol de les activitats realitzades, els ritmes, la reflexió… I amb tot, sembla obrir-se una porta per a noves investigacions, exploracions, descobertes.

“Cuando lo hice con el Aaron me gustó mucho, porqué parece que tú también estés dentro del mini món.”

(Arnau, 7 anys)

02

Un mini món

“Un mini món és un món petit.”

(Antonio, 6 anys)

Un món que sorgeix de les meves mans i del meu cor, del que faig i del que sento; des del jo que estic construint.

03

Tot comença amb una idea, un moviment, una sensació, o potser una emoció, que sorgeix en un espai buit i alhora ple de contenidors i materials, els quals resten preparats per convertir-se en qualsevol cosa. Un espai definit. Un temps efímer.

Un acte de creació íntim en el qual expresso el que em passa, el que somio, desitjo , temo o fantasejo.

04

05

Un espai de llibertat en el qual totes les possibilitats hi són i puc construir i elaborar nous significats de la meva experiència interna. Un espai de comunicació, de diàleg amb mi mateix, amb l’altre i amb els materials.

Quan els miro jugar , absorts en la seva experiència, intueixo la seva capacitat innata per estar presents, mestres de l’aquí i ara. Res sembla preocupar les seves ments en relació al futur o al passat. Juguen i prou. Gaudeixen de l’experiència, de la llibertat de construir i de destruir per tornar a construir nous móns. Mons propis. Móns compartits.

                    Un mini mon, Maribel Bodego

Es com si, Joan Monlleó Neila

Les pràctiques a l’escola

L’escola com a espai de trobada, com a comunitat, com a lloc màgic on tot és possible. A l’escola es donen molts moments, moltes estones, moltes històries que necessiten temps; temps personals i necessaris.

I un bon dia va arribar la Thais, com una petita primavera; renovació, inquietud, il·lusió. Disponibilitat. Tot com a un regal on hi ha temps i un temps que és un regal, el millor present que ens podries donar.

Durant aquest temps s’obren diferents processos, diferents relacions que es donen de maneres diferents. Vincles. Tots necessitem temps, temps per obrir-nos a una nova relació. Tots venim de diferents llocs, amb les nostres motxilles, amb les nostres pedres i ens trobem aquí. Ens trobem, ens destrobem, ens retrobem. Així és com construïm el nostre món, el nostre mini món.

I un bon dia va marxar la Thais, com una petita tardor, amb la mateixa motxilla però diferents pedres. Com la tardor fa caure les fulles per preparar-se per a una nova estació, una nova etapa. El comiat de la Thais ens fa recordar, ens fa conscients del que ha estat i ens desprenem d’allò que no sembla tan important.

Tot amb tot, simplement… gràcies.

Escola Polinyà

64-6

Les set cabretes

Les set cabretes

01

Una vegada hi havia set cabretes que vivien felices amb la seva mare.

02

Un dia la mare havia de sortir a buscar menjar i els va dir: ─No obriu la porta a ningú si no us ensenya la poteta.

12

Allà a la vora hi havia un llop que ho estava escoltant tot darrere d’un arbre.

03

I quan la mare va ser fora el llop va trucar a la porta: “POM POM POM”.

04

─ Ensenya’ns la poteta─ Van demanar les cabretes obedients. I el llop va ensenyar una pota negra i peluda.

─ No t’obrirem pas, que ets el llop!─ Van cridar les cabretes.

05

Llavors el llop es va ben emblanquinar les potes i va tornar a trucar a la porta.

06

Les cabretes van veure una pota blanca i, pensant que era la mare, van obrir.

07

I el llop, en un obrir i tancar d’ulls, se les va empassar totes.

Menys la cabreta petita, que es va amagar a darrere del rellotge.

08

Quan la mare ho va saber, van anar a trobar el llop, que dormia ben tip a la vora del riu i a la soca d’un arbre.

09

10

S’hi van acostar a poc a poc, li van obrir la panxa i li van canviar les cabretes per pedres molt grosses.

11

Quan el llop es va despertar i va voler beure aigua del riu, les pedres pesaven tant que hi caure a dins.

I conte contat…

… Conte acabat.

(Muntatge amb fustes a partir d’un conte tradicional:

Carla T., Mariona B. i Mariona N., 6/7 anys)

L’equilibri entre el donar i el rebre

La relació amb l’altre, l’anada i la tornada infinita.

DSC_0587

Et miro i t’imagino. T’abraço i et sento.

DSC_0544

Amb un cop d’ull et miro i crec saber com ets de gran.

DSC_0708

Intento embolcallar-te amb els meus braços i descobreixo que ets més gran del que em pensava. Ets gairebé tan alt com jo, però la teva amplada em sorprèn. Ara sóc més conscient de la magnitud de tot plegat.

DSC_0542

Intento escoltar-te mentre m’acaronen essent acaronat.

DSC_0383

Miro, escolto, sento, respiro.

DSC_0603

Com si pogués connectar amb el teu interior, com si deixés de ser jo per ésser tu.

DSC_0393

Et miro i em transmets pau.

DSC_0485

DSC_0483

DSC_0479

Com si em brollessin unes ganes boges de tocar-te, sentir-te, deixar d’imaginar-te.

“La piel lee la textura, el peso, la densidad y la temperatura de la materia.”

(J. Pallasmaa, Los ojos de la piel, 2012)

Sento com la necessitat de tocar-te…

DSC_0790

DSC_0735

L’espai entre el que jo crec i el que tu ets.

DSC_0411

DSC_0581

DSC_0650

“Contemplamos, tocamos, escuchamos y medimos el mundo con nuestra existència corporal, y el mundo experiencial pasa a organizarse y articularse alrededor del centro del cuerpo.”

(J. Pallasmaa, Los ojos de la piel, 2012)

DSC_0734

DSC_0731

Les sensacions rebudes són extraordinàries. Em fas sentir bé, això m’agrada. Busco la manera de tornar-te les gràcies, de tornar-te el que m’has donat.

DSC_0284

DSC_0295

DSC_0300

DSC_0712Preparo l’espai on trobaràs tot allò que necessites.

DSC_0547

DSC_0541

DSC_0546

DSC_0508

DSC_0512

Em sento disponible, estic receptiu. Busco la manera de fer-te sentir bé, d’agrair-t’ho. Em neix de dins fer aluna cosa per a tu, alguna cosa que t’agradi.

DSC_0555

DSC_0673

DSC_0678

DSC_0724

Com si cerqués l’equilibri, l’equilibri entre el donar i el rebre.

DSC_0390

Confio en tu perquè em fas sentir confiat, em deixo portar.

DSC_0491

DSC_0764

DSC_0768

DSC_0758

DSC_0769

DSC_0605

DSC_0615

DSC_0626

Ara et miro amb uns altres ulls. Et miro i et veig. Encara queda lloc per a la descoberta, són instants on els llenguatges del cos ho diuen tot.

DSC_0627

És a través dels teus ulls que tinc ganes de menjar-me el món. És com si tingués la necessitat de posar-me al teu costat i mirar on tu mires.

AVORRIMENT

“HEMOS OLVIDADO QUE LO BUENO DE LA EDUACIÓN ESTÁ EN LA EXPERIENCIA, EN EL MOMENTO, EN LA ALEGRIA DE DESCUBRIR ALGO, EN LA SATISFACIÓN DE TENER UNA PREGUNTA Y PODER BUSCAR UNA RESPUESTA, Y NO NECESARIAMENTE EN LA PROPIA RESPUESTA.”

RICHARD GERVER

¿Porqué los ninos se aburren en la escuela? (Redes, 87, RTVE)

foto_2foto_3foto_1

Conte de taula

Perdut i trobat

Oliver Jeffers

1

Hi havia una vegada un nen que un dia es va trobar un pingüí a la porta de casa…

El nen no sabia d’on havia vingut, però el pingüí va començar a seguir-lo pertot arreu.

El pingüí semblava trist i el nen va pensar que s’havia perdut.

Així que va decidir ajudar-lo a trobar el camí cap a casa.

2

Va preguntar a l’oficina d’objectes perduts, però ningú havia perdut un pingüí.

Va demanar a alguns ocells si sabien d’on venia el pingüí.

3

Però no li van fer cas… Alguns ocells són així.

Aquella nit el nen no podia dormir. Volia ajudar el pingüí encara que no sabia com.

4.1

L’endemà va descobrir, al llibre D’on vénen els pingüins, que els pingüins vénen del Pol Sud.

Aleshores, el nen i el pingüí van decidir que remarien fins al Pol Sud.

El nen va treure el seu bot de rems de l’armari.

4

Van agafar tot el que necessitarien i junts van espentar el bot de rems cap a la mar.

Van remar cap al sud durant molts dies i moltes nits, i el menut explicava històries durant tot el camí. Al pingüí li agradava escoltar tot el que explicava el nen…

5

…fins que van arribar a un lloc on posava en un gran cartell: “Benvingut al Pol Sud”.

6

El nen va dir adéu i va marxar. Però el pingüí semblava més trist que mai.

Era estrany sentir-se sol…

I com més hi pensava…

…Més s’adonava que estava cometent un gran error.

El pingüí no estava perdut. Només se sentia sol.

7

Ràpidament va fer mitja volta i va tornar al Pol Sud tan de pressa com va poder.

Per fi va arribar de nou al Pol Sud.

No tenia sentit explicar històries perquè no hi havia ningú per escoltar-les, excepte el vent i les ones.

Però, llavors, el menut va trobar el pingüí.

8

I el nen i el seu amic van tornar junts a casa, parlant de coses meravelloses tot el camí.