La relació amb l’altre, l’anada i la tornada infinita.
Et miro i t’imagino. T’abraço i et sento.
Amb un cop d’ull et miro i crec saber com ets de gran.
Intento embolcallar-te amb els meus braços i descobreixo que ets més gran del que em pensava. Ets gairebé tan alt com jo, però la teva amplada em sorprèn. Ara sóc més conscient de la magnitud de tot plegat.
Intento escoltar-te mentre m’acaronen essent acaronat.
Miro, escolto, sento, respiro.
Com si pogués connectar amb el teu interior, com si deixés de ser jo per ésser tu.
Et miro i em transmets pau.
Com si em brollessin unes ganes boges de tocar-te, sentir-te, deixar d’imaginar-te.
“La piel lee la textura, el peso, la densidad y la temperatura de la materia.”
(J. Pallasmaa, Los ojos de la piel, 2012)
Sento com la necessitat de tocar-te…
L’espai entre el que jo crec i el que tu ets.
“Contemplamos, tocamos, escuchamos y medimos el mundo con nuestra existència corporal, y el mundo experiencial pasa a organizarse y articularse alrededor del centro del cuerpo.”
(J. Pallasmaa, Los ojos de la piel, 2012)
Les sensacions rebudes són extraordinàries. Em fas sentir bé, això m’agrada. Busco la manera de tornar-te les gràcies, de tornar-te el que m’has donat.
Preparo l’espai on trobaràs tot allò que necessites.
Em sento disponible, estic receptiu. Busco la manera de fer-te sentir bé, d’agrair-t’ho. Em neix de dins fer aluna cosa per a tu, alguna cosa que t’agradi.
Com si cerqués l’equilibri, l’equilibri entre el donar i el rebre.
Confio en tu perquè em fas sentir confiat, em deixo portar.
Ara et miro amb uns altres ulls. Et miro i et veig. Encara queda lloc per a la descoberta, són instants on els llenguatges del cos ho diuen tot.
És a través dels teus ulls que tinc ganes de menjar-me el món. És com si tingués la necessitat de posar-me al teu costat i mirar on tu mires.
Comunitat dels mitjans 